"Autobiografia autoritzada", de Neus Canyelles

Diuen que la gent que ha estat molt feliç durant la infància ho té molt difícil un cop es fan grans. Aquesta espècie d’enamorament d’aquell paradís perdut causa molt de dolor, sobretot si després la vida et provoca una decepció rere una altra. Però això ho he après amb els anys. I, cada dia que passa, aquell temps es va allunyant una mica més físicament, però s’acosta a l’ànima i no em fuig del cap. Aquest és el gran misteri, el que et turmenta per una part i per l’altra et fa sentir que sí, que almenys hi va haver un temps en què pots dir que vares ser feliç.

Amb la delicadesa i sensualitat de l’accent salat, Neus Canyelles trena un retall de records en els quals la infantesa esdevé una pàtria. Potser, l’única pàtria que resta en un món que, de tant en tant, es fa trencadís.

Farcit de Mallorca, de remembrances dels estius de quan era criatura, amb l’avi, l’àvia i les cales, les escenes que es conten al llibre no són altra cosa que una manera, també, de narrar les beceroles de l’edat adulta. El que no s’escriu, i s’insinua. I són, també, una defensa de la llengua, del mallorquí dels estius; del castellà de l’hivern.

L’amor, la pèrdua, la creixença, referents com Nino Bravo i Jaime Gil de Biedma, componen una narració plena de bellesa, amb la infància i la terra com a paradisos i amb l’acceptació del camí que duem a les espatlles per seguir sumant anys.