"El blat tendre", de Colette

Agenollada, la Vinca va interrompre la seva feina per tirar-se enrere els cabells ben tallats, que el bany quotidià i l’aire salat mantenien humits i suaus. Menys alegre des de feia uns quinze dies, la Vinca mostrava més calma i una regularitat d’humor tossuda que inquietava en Philippe. De debò era possible que hagués volgut morir amb ell, abans que haver d’esperar el temps d’estimar lliurement, aquella doneta de sa casa pentinada a la Joana d’Arc?

Sempre he pensat que cada llibre té un moment; cada història, uns període. Fa mesos que, cada dia, tantes vegades que no les sabria comptar, passo per davant de la col·lecció Petits Plaers, de Viena Edicions. I les portades dels seus llibres, tan curades, m’absorbeixen, com fa l’estiu amb el Phil i la Vinca. I fa una setmana, per fi, vaig decidir-me a escoltar la veueta que em duia fins a aquestes petites joies, i el llibre de Colette va ser l’escollit. D’una brisa suau, seductora, carregada d’imatges sensorials, impressionistes, amb la història dels setze anys d’en Phil i dels quinze i mig de la Vinca, en un estiu a la costa bretona, he encetat els dies previs a l’arribada de la primavera, com una coincidència entendridora.

La mar com a paisatge silenciós, testimoni silent del despertar d’un amor jovenívol que sempre, des de les beceroles de la infància, d’un color com els ulls de la Vinca, hi ha sigut present, i que oscil·la d’ànim segons l’humor dels adolescents, emmarca la passió, la gelosia, les boques mudes de tantes paraules, la història d’un lligam que no clou quan ho fa el llibre.

Encisadora, fins i tot si tenim en compte els estereotips que es desprenen de la narració, en Phil el dominador, la Vinca, la noia bonica que tot just inicia el seu esclat, el seu florir, El blat tendre és una novel·la deliciosa, que m’ha captivat per les fotografies que et deixa impreses en la memòria i en la pell, pel vocabulari, les paraules seductores que el conformen, pel fil indissoluble que uneix ella a ell, ell a ella, com tantes vegades ocorre en els nostres paisatges, i pel desig, voluptuós, que l’estiu i l’aigua i les petxines inculquen en dos cossos sedents de braços i en la persona que els llegim, amb l’anhel fervent que sigui, també, el bon temps semblant al de Colette, el que suri sota del cel.