Hamnet, Maggie O'Farrell

«¿Quina paraula hi ha, pregunta la Judith a la seva mare, per algú que tenia un germà bessó però ja no el té?».

I, tot seguit, el silenci. Les paraules, que busques però que no arriben. I la certesa, com passa amb alguns llibres, amb fragments o frases, que aquelles línies, i l’emoció a la qual ja les arreles, una tristor difícil de descriure, t’acompanyaran.

Desgranada sent fidel al seu estil d’escriptura, sempre tan particular i inconfusible, Hamnet és una novel·la que interpel·la qui la té a les mans des de la primera pàgina. Amb aquella seva atmosfera suau i captivadora, Maggie O’Farrell t’endinsa en l’Anglaterra del segle XVI, en la història hipnòtica d’un nen i d’una nena, que van néixer bessons, i del vincle intens pel qual es troben units. Tan units, que esfereeix.

I és, també, el relat d’una dona, una dona que es pot imaginar (que fàcil, fer-ho) amb faldilles llargues, llargs cabells, i envoltada d’herbes i remeis; filla d’una naturalesa que l’agombola i en qui confia. La seva fortalesa i seguretat contrasta, profundament, amb l’absència, física però també de nom, del marit, que l’escriptora, potser en un acte de justícia, relega en segon pla.

La nova novel·la de Maggie O’Farrell, inspirada en personatges reals, és una barreja, escrita amb ànima, d’una relació tempestuosa i passional, que aconsegueix viure gràcies a l’amor; del poder secret, i no tant, de la natura; de la resistència de les dones; de l’estreta relació entre una mare i el seu fill i la seva filla, i del lligam, inexplicable, d’un germà i d’una germana que podríem ser qualsevol de nosaltres.

Llegim la Maggie. Hamnet, però, també, qualsevol de les seves anteriors novel·les. Per llegir bona escriptura i bones trames i, potser, també, per ser, durant una estona, una mica, o més, felices.