"Terres mortes", de Núria Bendicho

No podia acceptar tanta perversitat per part de l’home per qui hauria donat la vida. La mare s’havia aixoplugat dins d’aquella fantasia i jo només hi apareixia per enderrocar-la. Ell  no havia tingut altra opció que allunyar-se’n i ella s’havia passat tota la vida esperant-lo. Fins i tot un cop ja havia perdut el cap i s’havia consagrat a aquella cadira, esperava veure’l arribar pel camí, nimbat com un sant. Però per fi se n’havia anat de veritat. I aquella tarda havíem pogut alliberar-nos-en.

Terres catalanes. La ruralia. La història d’una nissaga familiar en forma de retalls, d’un llenç amb punts de pintures. Núria Bendicho ens ofereix un escenari de personatges que, ambientats a inici del segle XX i que rememoren les històries de Caterina Albert, encarnen una universalitat sempre present. El tret de sortida es desclou amb la troballa d’un fill agonitzant per part del pare i, a partir d’aquí, l’acció, repleta d’escabrositat i d’escenes violentes detallades amb precisió, dura dos dies, en els quals descobrim qui ha assassinat el Joan, i per què.

Narrada des de distintes veus, les dels personatges, Terres mortes esdevé una novel·la coral, un cant, amb allò bo i dolent, a la família, que és d’on provenim i on tornem sempre, i de la terra que ens acull i que ens veu néixer, i en la qual ens hi mantenim arrelats. Amb aquesta estrena, Bendicho crea una història en la qual les dones del camp també en són protagonistes, dotant-les d’una veu, d’unes veus, que, al llarg de la història, han sigut callades.

Per això, llegir-la esdevé tota una experiència, barreja de crueltat viscuda en la pròpia carn i d’un clam, en certa manera, per la llibertat.